Llàgrimes

Espero que nadie se ofenda porque esté en catalán... Más que nada pq la versión en castellano no sé dónde la he metido...



La jornada deixada enrera havia sigut com qualsevol altre: monòtona, ombrívola, grisa,...en resum, sense sentit. Mentre pensava això, vaig aixecar els ulls per mirar el cel ple de núvols que m’envoltava i aviat, vaig sentir el tacte de la pluja caient pesada i lentament junt amb les llàgrimes silencioses i tristes que vessaba el meu cor...

En aquell moment un lleu murmuri feu que baixés els ulls a terra, per trobar com el vent passava a través de les fulles dels arbres d’aquell lloc solitari situat a prop del precipici dominant des de la seva alçada la ciutat que poc a poc s’anava apagant degut a l’acció inevitable de les tenebres de la nit que l’engolia, i contemplant aquella vista embadalidora, els primers estels iniciaren la seva aparició en la breu oscuritat eterna que duraria fins que el sol es tornés a alçar renaixent com cada matí ho feia, portant per a algunes persones noves esperances i per altres la desaparició d’aquella tranquil.litat que només trobaven als somnis nocturns i el retorn de la seva pròpia covardia impedint-los deixar una existència penosa.

Aquest record em feu deixar de fixar-me en el que tenia al davant per tornar a sumir-me als meus pensaments a la recerca de quelcom que m’impulsés a tirar endavant, és a dir, un motiu per continuar vivint...

I així, gairebé a l’instant, un somriure amarg es començà a formar als meus llavis mentre tornava a obrir la ferida, una que mai s’havia tancat i inconscientment havia volgut oblidar, relegar a l’oblit, però massa tard me’n vaig assabentar que la fortaleza alhora representava la meva debilitat i que aquella màscara de valentia i indiferència amb la qual volguí evitar qualsevol mena de dolor, s’anava esquerdant poc a poc, fins que al final l’amarga realitat demostrà la vida sense objectius ni esperances i d’un munt de somnis trencats que havia interpretat... Encara que, rumiant seriosament, el que més mal feia malgrat no ho hagués volgut acceptar s’emparava en la soledat que constantment sentia entorn meu sumint-me irremeiablement a la foscor i que per més intents que feia mai havia aconseguit fet desaparéixer en el passat i, probablement, en el futur esdevenidor tampoc s’esvaïria com ho feia la boira a les matinades.

Un udòlec llunyà ressonà en la inmensitat de la volta del cel trencant la meva concentració, i així, tremolant davant del recent fred nocturn sentí altra vegada, que encara romania viva, amargament viva i dolçament morta...

La pluja havia deixat de regalimar sobre el meu cos força estona enrera, però no m’havia adonat fins ara, com si el temps per a mi s’hagués aturat, contràriament al de les persones dormides dins les seves llars reposant a la vall, ocultes de mica en mica pel mantell de la boira aixecant-se en cercles de l’obscura i humida terra.

Per què em trovaba allà? Potser desitjava un lloc on poder dormir per sempre? Tenia sentit continuar vivint? Interrogacions d’aquesta mena ressonaven al meu cap, alhora que m’embargava la nostàlgia i la melangia, sense desterrar del tot la tristesa i la soledat, sentiments pesants sobre la meva fràgil ànima, desitjosa de compartir-los amb una persona disposada a comprendre’m en silenci, sense demanar res a canvi, capaç de valorar als éssers vius en funció de la seva personalitat i no pel que tenien o representaven. Quina ironia, sens dubte, mai coneixeria a ningú així.

Sí, ara ho podia afirmar, mon propi motiu d’existència descansava en la recerca incessable de la llum entre la negror, és a dir, algú que m’estimés. Però perduda tota esperança d’un futur així, que quedava? Fins la mateixa mort, seria millor que la feixuga vida, però un sobtat sentiment egoista emergí interiorment interrogant al silenci de l’horitzó: Ploraria algú per la meva absència?

La resposta no arribà, però la conexia, no necesitava un receptor, ja que la contestació negativa sempre sigué evident.

Quants temps hauria passat ja, mentre prenia una decisió? Dues, tres hores... qui sap, potser més, però ja no existien les lamentacions, el joc del destí acabava de conclure, i amb la seguretat presa de les pròpies reflexions, avancà a pas ferm cap a la vora del precipi, testimoni mut de tantes coses.

Potser si fos com una simple mortal, prendre’s la vida conservaria un sentit, però per a a la seva persona, després de tants anys d’existència, i un munt de sentiments de dolor, l’acte de suïcidar-se prenia el mateix valor que un segon en tota l’eternitat, ella, no tenia esperança de poder dormir ja que el seu destí consistia a prendre-li la vida als altres, ella representava la mort i com a tal no podia morir, condemnada a vagar durant tota l’eterninat amb el seu càrrec. Per tant, tan sols li restava fer mitja volta dirigint-se a visitar a un dels dolçament adormits ciutadans mentre la nit s’aclaria per moments.

0 comentarios:

Publicar un comentario